La pregunta sobre com alliberar-nos del sofriment, i l’anhel d’un món més just i feliç són segurament tan antics com l’ésser humà. Ells van fer del príncep Siddhartha un Budha, de Moisès el líder que va alliberar el seu poble, de Martin Luther King un pastor que va donar la seva vida per la justícia… Cada ésser humà s’enfronta abans o després a aquestes qüestions i ha de trobar la seva pròpia resposta. Nosaltres ens les hem formulat també amb tota l’honestedat i la força de què hem estat capaços. Què podem fer des dels nostres propis condicionaments i circumstàncies, des de la nostra petitesa i pobresa de recursos econòmics i humans? Ens ha estat impossible trobar la resposta només des de la reflexió. Hem hagut de descobrir i conrear una manera més global i intuïtiva d’escoltar la “veu” que, dia a dia, ens va indicant el camí.
Hem anat coneixent així la serena i profunda satisfacció de retrobar la nostra missió en aquesta vida: la nostra Fundació no és una ONG humanitària o per al desenvolupament, els drets humans o la preservació de l’entorn, sinó cultural. Com a petita fundació cultural en una civilització de tecnologia i informàtica, pretenem sobretot fer una modesta aportació per a una més àmplia i profunda comprensió de la cultura com a saviesa i no simple coneixement, com a comprensió i no mera informació, com a empatia i no pura observació. Però el missatge que la Fundació pretén oferir està més en el que ella és i fa, en la seva mateixa i íntegra vida, que en les seves paraules i escrits. Per això les nostres accions solidàries pretenen, sobretot, ser en si mateixes un missatge que ajudi a despertar una nova consciència en la nostra societat. Això no vol dir renunciar al fet que aquestes siguin realment eficaces, sinó simplement incloure l’eficàcia en un tot més ampli sense absolutizar-la. L’actuar en consciència o el compartir la sort dels perdedors pot arribar a estar per sobre d’aquesta eficàcia.
El nostre món està cada vegada més malalt d’un individualisme ferotge que ens insensibilitza i deshumanitza, d’un consumisme insaciable que exhaureix els recursos de la nostra terra, d’un utilitarisme calculador que deixa a la cuneta tot i tots els qui ja no ens “serveixen”, d’un racionalisme fred i dogmàtic que redueix i empobreix tirànicament tota la complexa i sagrada riquesa de la realitat. Però hi ha una altra manera de ser i estar en el món, de percebre l’entorn i relacionar-s’hi. Sense renunciar a la capacitat d’anàlisi, crítica i discriminació, cal recuperar la capacitat de l’infant, del “salvatge”, del místic, de percebre directament tot el que existeix, sense tanta subjectivitat com solem projectar en les nostres relacions amb els altres, i fins i tot amb els objectes i esdeveniments. Cal recuperar la capacitat de sorprendre’s sentint cada cosa com a real, nova i meravellosa. Cal recuperar la capacitat de commoure’s amb el goig o el mal de l’altre, vivint-lo com si fos propi.