En aquest món, en el qual la corrupció i la injustícia sembla que són les lleis dominants, una moral o una ètica són una necessitat primordial i urgent. La nostra experiència ens diu, però, que sense una mirada contemplativa i amorosa sobre la realitat, sense la capacitat de commoure per tot el que existeix, i especialment pel dolor d’un semblant, els codis morals o ètics acaben convertint-se en normatives externes repressores o voluntaristes. Per tractar els altres com ens agradaria que ens tractessin a nosaltres mateixos cal desenvolupar la capacitat d’empatia amb l’altre, la capacitat de viure des de dins de l’altre el que ell mateix està vivint. I això suposa molta capacitat d’obertura, acollida i escolta amorosa, de silenci i quietud interior. La possibilitat d’aquesta relació no-dual amb el que ens envolta és segurament la darrera esperança per al nostre món. En ella tots nosaltres (hindús, budistes, jueus, cristians, musulmans, agnòstics) hi podem trobar un llenguatge i una llar comuna. D’aquí ve que fomentar el que podríem anomenar l’«espiritualitat» sigui el primer dels objectius de la Fundació. Però no és l’únic, fomentar l’acció social (i fins i tot política) solidària, des de l’àmbit local fins a l’internacional, n’és el segon. Fomentar el respecte i conservació de l’entorn n’és el tercer. Creiem que aquest projecte és la nostra millor, encara que modestíssima, aportació per, com diu el nostre lema, «Somiar i construir un món més fraternal en un entorn més habitable». Ens resulta impossible separar tots aquests àmbits.
Aquesta diversificació d’objectius, a contracorrent de la creixent tendència cap a l’especialització, té els seus inconvenients, especialment en una organització tan petita com la nostra. Però constatem dia rere dia que, des del cor més profund del silenci i la pau de la muntanya, una força misteriosa ens empeny cap a l’acció misericordiosa eficaç que apunti a les causes últimes de tanta injustícia i del dolor consegüent. I al revés, quan caminem 1.000 kms fins a la seu d’ONU a Ginebra, o dejunem 42 dies davant el Parlament de la UE a Brussel·les, o atenem en les seves necessitats com millor sabem i podem algú proper, o reconstruïm antigues feixes caigudes, o cuidem oliveres centenàries, és aquest mateix impuls misteriós el que ens obliga a desenvolupar «arrels» cada vegada més profundes, poderoses i àmplies. D’altra banda, dins ja de l’àmbit de l’acció solidària, com no hauríem d’intentar prevenir nous genocidis tan terribles com els de Burundi, Rwanda i el Zaire, per més que això pugui succeir en terres llunyanes? I alhora com desentendre’s dels propers més necessitats? Finalment, en l’àmbit de l’entorn natural més immediat, com permetre el deteriorament de la pròpia terra que ens acull amb les seves feixes, oliveres, etc.? La necessitat d’una comprensió cada vegada més integradora de la complexitat de la realitat i d’una vida harmònica amb aquesta totalitat de la qual formem part ens és avui tan necessària com l’imprescindible procés d’especialització.
Deixa un comentari
Heu d'iniciar la sessió per escriure un comentari.